diumenge, 6 de juny del 2010

Historia d'Anakin XVIII


Un dia me'n vaig tornar a trobar la Caty.

-Hola
-Escolta, tu no li hauràs dit res a la Maria, no?
-Que va! Que vols que li digui?
-No ho sé, però es va assabentar i no se com
-Dons, jo no li vaig dir, no soc tonta
-I qui li pot haver dit? I no ho sap ningú
-No ho sé, jo no li he dit a ningú i menys al teu poble, no veus que no m'interessa que el Joan ho arribi a saber, encara que no estem junts, jo tampoc quedaria bé.

No m'ho acabava de creure però no podia fer res, no tenia cap prova de què o a qui li havia dit, així que em vaig callar

-Com s'ho ha pres???
-Malament però m'ha perdonat
-Ostras! Ja te'ns sort, jo no crec que t'hagués perdonat

Me la vaig quedar mirant la seva cara no s'ho esperava però tampoc em va semblar que li sàpigues greu

-La veritat es que si, per això ja no ens tornarem a veure, ho comprens no?
-Si, sort has tingut que t'hagi perdonat un cop com per tornar a provar.
-Saps, potser estava equivocada potser te'ns sort

Això últim va ser com una benedicció, em va alegrar encara que ho digues perquè m'havia perdonat, clar i quina altre cosa podia haver fet la pobre?

Després els seus pares es van anat calmant mica en mica, tot ja semblava encarrilat, havíem concretat la data de la boda, seria una boda senzilla, només els familiars mes pròxims i, ella no podia anar de blanc.

Varem donar la entrada d'un pis petit (ideal paralles) però molt bufó una mica vell però ja el reformaríem més endavant, a ella li hagués fet gracia un pis mes gran però jo volia una hipoteca que poguéssim pagar sense molts problemes, quinze anys son molts i no saps com et pots trobar, sobretot havíem de mirar quina feina podria trobar amb un nen per que estudiar ja se li havia acabat.

Jo també, ja em feia a la idea, la meua mare no em deia gairebé res, no li semblava bé però ho respectava i em va ajudar també.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada