diumenge, 27 de juny de 2010

Historia d'Anakin XXIII


(No se quin problema hi ha hagut deu ser pel culpa del processador de text pero bé la torno ha publicar)

Portàvem unes quantes hores asseguts a un banc que queia més apartat de tot, la font es trobava a un altre nivell més baix de forma que no sens veia, ho vam fer per estar tranquils, però ara ja feia estona que no passava ningú i s'havia fet de nit, jo havia deixat de plorar feia poc però continuaven abraçats, ella asseguda, jo estirat damunt del banc amb el cap als seus braços.

-Te de demanar disculpes, no ets tan egoista com jo pensava, ets una bona noia

Aleshores em va tornar a fer un petó, al que va continuar un altre més llarg, després la meua mà se'n va anar instintivament al seu pit, això ella ho va interpretar com un pas endavant i em va fotre mà al paquet mentre els seus petons s'havien desviat cap al coll.

-No, Caty avui no tinc cos per a res i menys per a això

-No vols que t'animi?

-Ja m'has animat prou, no cal que facis més

-Que vols fer?

-No ho sé

-Vols anar a prendre quelcom

-No, no em ve de gust i . . . no em vull arriscar a que algun conegut ens vegi

-Tens raó, dons a mi deixa'm a “las maravillas” que faré un mos i miraré qui hi ha, després aniré de festa

Així que la vaig portar al centre del poble, al restaurant que em va dir, normalment es un punt de reunió on la penya del seu poble para a sopar abans de sortir de festa així que segurament trobaria alguna amiga per anar juntes.

Després de deixar-la me'n vaig anar corrent cap a casa a intentar assimilar tot el que havia parlat, fet i passat.

Historia d'Anakin XXIV


El Diumenge vaig decidir que això no podia ser, quedar amb la Caty mentre la Maria Cinta encara estava a la UCI no podia ésser, a part, no podia ésser que l'afer amb la Cinta s'hagués acabat. Vaig decidir que Dilluns mateix li demanaria al meu cap que volia anar a treballar el més lluny possible, em feia falta canviar d'aires, reflexionar i deixar passar el temps.

-Estas segur? I això a que ve?

-He tingut problemes amb la meua xicota i vull distanciar-me una temporada

-Dons mira que sembla bona xiqueta

-No si no ha sigut culpa seua, més bé a sigut meua, però me'n pot enviar a treballar fora?

-Home, si a tu i al Ramonet no us importa canviar de maquina pots anar al seu lloc

-Bé, per mi no hi ha cap problema

I el Ramonet tampoc va posar cap pega, la seua maquina era una Guria 524, de fet la més vella de la empresa, jo en canvi portava una Dresser 635 bastant més nova, per que m'entengueu era com canviar un BMV per un Seat 127 a part de poder anar a dormir a casa cada dia.

Però em feia falta canviar d'aires, vaig anar a Sant Fruitós de Bages un petit poble al costat de Manresa, per sort allí me'n vaig trobar a un amic de feia temps que havíem coincidit a Xerta treballant junts.


Aleshores érem molt joves tots dos, ara ja estàvem més experimentats a la feina i a la vida, li deien Fènix no perquè s'assembles al maco del “Equipo A” que també podria ser però no, li dèiem així perquè portava al braç tatuada un au Fènix, li vaig preguntar perquè.

-L'au Fènix quan es troba malament es suïcida cremada al seu propi niu per ressorgir de les seves cendres jove i renovada, m'agrada com a filosofia de vida i el que representa

-Dons si, esta força bé la ideia, per cert, on aném a dormir?

-A la Fonda del poble on també anem a dinar esta força bé, però quan portes molt de temps acabes fart de tot.

Efectivament, estava força bé, tot net i bastant nou, molt millor que la que havien compartit tots dos a Aldover a damunt vaig tenir sort, em va tocar compartir habitació amb Fènix que era amb qui tenia més feeling de la colla, a més la nostra habitació tenia un petit lavabo dins mentre que els altres havien d'anar a dutxar-se a un lavabo comú, el que més em va cridar l'atenció va ser el sostre: era inclinat, per sort no soc molt alt perquè a la banda de la finestra feia la mida justa per no tocar amb lo cap.

La vida en una pensió es molt diferent, el temps lliure només pots llegir o anar al bar nosaltres fèiem lo segon, quan plegàvem de treballar anàvem a la nostra habitació a dutxar-nos i baixàvem a fer una birra al mateix bar, fins l'hora de sopar, sopàvem i ens quedàvem veient la tele o jugant a cartes fins anar a dormir o, sortir de festa.

dissabte, 19 de juny de 2010

Historia d'Anakin XXII


-La Maria Cinta va intentar suïcidar-se ahir a la nit
-Però com es possible?
-A vore, esta molt xunga últimament amb tot això de la boda i veure'm amb tu
-I per què tanta pressa i tant d'estres?

Em va mirar a la cara

-Esta embarassada no es això? Com heu pogut ésser tants estúpids?
-Estava embarassada, l'ha perdut
-OSTRAS!!
-Comprens ara com em sento? Ja no hi haurà boda ni pis i, es possible que no la torni a vore mai més
-Mira, per què no t'ho agafes amb filosofia? Pensa que potser era el destí que no volia que cometéssiu un error, ja et vaig dir que no em semblava la dona de la teua vida, i tu tampoc no estaves molt convençut.
-Home vist així, però ja m'havia fet a la idea, penso que ens podria haver anat bé, que collons! Per què estic parlant en passat?
-Per que s'ha acabat, encara que li facis entendre que va ésser un error, la seua família no deixara que t'acostis.
-Peró som majors d'edat, no poden evitar que ens veiem
-Ella ja no, no tornarà a ser major d'edat fins que un metge ho digui, oblida-te'n es lo millor que pots fer
-Però jo me la estimava i em feia il·lusió tenir un fill amb ella
-Ja però el destí no ha volgut que sigui tant aviat, potser d'aci uns quants anys quan tot això s'hagi oblidat o potser dintre d'un temps coneixes a la dona de la teua vida
-I tu? Per què ho vas fer?
-No ho sé, només va ser un petó,
-Ja però mira la que s'ha format
-No et facis mala sang, pensa que això ha sigut una casualitat, ha sigut cosa del destí, pensa que potser que es el destí el que ha volgut que això acabi d'aquesta manera, a més si ella ens hagués deixa't explicar-nos

Em va convèncer la seua filosofia, també necessitava trobar una explicació per a tant desgavell que m'havia passat en un moment, havia de tenir raó havia sigut Deu o el destí qui havia intervingut perquè no cometéssim un error.

-Pensa-ho, ben mirat ara t'has tret tots els problemes que tenies
-No diguis això! No m'agrada gens fer-li mal a la Cinta
-Tu no has volgut fer-li mal, ha sigut ella que no t'ha volgut ni escoltar
-Gracies per escoltar-me tu, i més després del que et vaig dir ahir
-No passa res, això perquè vegis que jo sé perdonar

dimecres, 16 de juny de 2010

Historia d'Anakin XXI




-Fes-me un favor, explica-li al teu pare que això es un malentès
-Ha estat a punt de perdre la seua filla i ha perdut al seu net, que vols que entengui?
-Només vull solucionar-ho tot, fes-me un favor truca'm de tant en tant per explicar-me com esta ella
-Així ho faré

Suposo que veient-me la cara li vaig fer pena, després de parlar amb ell, vaig agafar el cotxe, el vaig aparcar a un lloc tranquil i em vaig estar una bona estona plorant, no sabia que fer i me'n vaig en recordar del que m'havia dit la Caty (“Ho sento molt, si puc fer res per tu, demana'm-ho”).

La vaig trucar, no sabia a qui explicar-li i ella ja sabia la historia

-Hola, sóc l'Anakin i m'agradaria parlar amb tu
-Pensava que no em volies tornar a veure
-Sento haver-te dit això, però necessito parlar amb tu
-Esta bé, quan vols quedar?
-Ara mateix
-Esta bé, passam a buscar-me d'ací tres quarts d'hora que tingui temps d'arreglar-me

Vaig anar cap a casa seva, per fer temps vaig parar a un bar a fer un cafè seguit d'uns quants copets d'orujo d'herbes, després vaig anar al seu portal a la hora convinguda, com totes les dones va baixar una mica més tard.

-Hola maca
-Que tal, que et passa?
-Ara t'ho explico quan arribem a un lloc tranquil

Vaig parar en un parc a la sortida del poble, sota uns arbres al costat d'una font on alguna gent anava a omplir aigua però nosaltres ens vam quedar una mica apartats on no ens veiessin.

diumenge, 13 de juny de 2010

Historia d'Anakin XX


Al dia següent després de dinar vaig anar a casa de la Maria a parlar amb ella, quan vaig tocar al timbre va sortir el seu germà:

-Tio, que vas fer ahir?
-Res, tu juro no vaig fer res
-Que no em vas explicar ahir?
-Res, per que ho dius? Que t'ha dit ella?
-No he parlat amb ella
-Dons, a vore si vol parlar a mi i ho aclarim tot
-No podem parlar amb ella, esta a l'hospital
-QUE LI HA PASAT????
-Ahir va intentar suïcidar-se, es va menjar un munt de pastilles i esta molt xunga
-QUEEEE!!!!
-Per això t'ho pregunto un altre cop: Que va passar realment???
-Et . . . . juro . . . . que no . . . . . va passar res, ja saps que esta molt fotuda últimament
-Esta bé, et crec, porta molts dies fotuda i potser veure't amb una altre ha sigut la gota que omplert el got però no s'ha mort de miracle, diuen els metges que s'ha salvat per que va prendre una capsa de tranquil·litzants i una altre d'antidepressius que son estimulants llavore'ns unes van contrarestar l'efecte de les altres però està a la UCI
-Es pot anar a veure-la
-Millor que el meu pare no et vegi per l'hospital fins que no ho aclarís tot
-La vull veure
-Ja i mon pare et voldrà matar
-Tinc dret, molt aviat serà la meua dona
-Queeeee??, No hi haurà boda la Maria Cinta quan surti de l'hospital anirà una temporada a un psiquiàtric a Reus
-Fins quan??
-Fins que els metges considerin que esta curada . . . que no tornara a intentar suïcidar-se
-I que passarà amb el nen?
-Quin nen? L'ha perdut, el nen no ho ha pogut resistir

Aquelles paraules van entrar al meu cap i, com si fos eco van començar a sonar i sonar fins avui dia encara continuu escoltant-les, vaig intentar inútilment acomiadar-me sense començar a plorar.

dimecres, 9 de juny de 2010

Historia d'Anakin XIX


Feien festes a Amposta, no pensava anar-hi però treballava a Vandellòs amb un company d'Amposta, ens va tocar plegar tard i vaig parar a fer una birra amb ell quan em vaig trobar a la Caty.

-Hola, que fas per qui?
-Em vingut a les festes i tu?
-Treballem junts i he parat a fer una cervesa amb ell
-Esta bé, podem parlar
-Clar que si, anem allà al carrer aquell

Quan vam entrar em va abraçar.

-Tenia moltes ganes de veure't,
-I això?
-No sé, et trobava a faltar
-Peró si to i jo mai em estat junts
-No siguis ruc, només et vull estar amb tu una mica
-No tia, oblida'm allò ja va passar i s'ha acabat


Aleshores em va abraçar i em va fer un petó, jo reconec que la hauria d'haver girat i treure-me-la del damunt però . . . .només va ser un petó, a qui no li agrada un petó d'una noia maca?


De sobte va fer els ulls grossos

-No havies dit que la Maria Cinta no hi era?

Em vaig girar i la vaig veure, ens devia haver vist, havia girat el carrer darrera nostre i ens estava veient de lluny, vaig anar cap a ella per explicar-li però ella va començar a córrer i la vaig perdre enmig de la gentada.

Desprès d'una bona estona de voltar buscant-la me'n vaig trobar al seu germà.

-Escolta, has vist la teva germana?
-Sí, no sé que li ha passat però s'ha ha marxat cap a casa
-Li ha passat que li ha sembla't veure'm a una altre
-Que estaves fent?
-Res, parlava amb una amiga, bé, reconec que m'ha fet un petó, jo me quedat parat, no he sabut que fer
-Tio, ja te vale
-Et juro que jo no he fet res
-Com fas això??
-Et juro que no he fet res, només ha sigut un petó de res, quan arribis a casa explica-li sis plau, que ha sortit corrent i no he pogut dir-li res.
-Esta bé, ja li diré no patisques, però ves al loro amb el que fas tio, que ja prou fotuda esta la pobre.
-Si ja et dic que jo no he fet res, sis plau explica-li que a mi no em voldrà escoltar
-Quan arribi a casa li explico i demà ves a parlar amb ella.

Vaig deixar al germà de la Maria Cinta i ja, m'anava cap el cotxe quan em vaig trobar a la Caty

-Has pogut parlar amb ella
-No, ha marxat cap a casa plorant
-I per què no la trucàs a casa?
-No m'agafara el telefon
-He parlat amb son germà, després li explicara, i tu que? Contenta?
-No, em sap molt de greu, jo no volia buscar-te problemes
-No em fa falta que em busquis problemes ja tinc un munt
-Ho sento molt, si puc fer res per tu, demana'm-ho
-Que em deixi's tranquil, oblida'm

Vaig agafar i vaig marxar cap a casa.

diumenge, 6 de juny de 2010

Historia d'Anakin XVIII


Un dia me'n vaig tornar a trobar la Caty.

-Hola
-Escolta, tu no li hauràs dit res a la Maria, no?
-Que va! Que vols que li digui?
-No ho sé, però es va assabentar i no se com
-Dons, jo no li vaig dir, no soc tonta
-I qui li pot haver dit? I no ho sap ningú
-No ho sé, jo no li he dit a ningú i menys al teu poble, no veus que no m'interessa que el Joan ho arribi a saber, encara que no estem junts, jo tampoc quedaria bé.

No m'ho acabava de creure però no podia fer res, no tenia cap prova de què o a qui li havia dit, així que em vaig callar

-Com s'ho ha pres???
-Malament però m'ha perdonat
-Ostras! Ja te'ns sort, jo no crec que t'hagués perdonat

Me la vaig quedar mirant la seva cara no s'ho esperava però tampoc em va semblar que li sàpigues greu

-La veritat es que si, per això ja no ens tornarem a veure, ho comprens no?
-Si, sort has tingut que t'hagi perdonat un cop com per tornar a provar.
-Saps, potser estava equivocada potser te'ns sort

Això últim va ser com una benedicció, em va alegrar encara que ho digues perquè m'havia perdonat, clar i quina altre cosa podia haver fet la pobre?

Després els seus pares es van anat calmant mica en mica, tot ja semblava encarrilat, havíem concretat la data de la boda, seria una boda senzilla, només els familiars mes pròxims i, ella no podia anar de blanc.

Varem donar la entrada d'un pis petit (ideal paralles) però molt bufó una mica vell però ja el reformaríem més endavant, a ella li hagués fet gracia un pis mes gran però jo volia una hipoteca que poguéssim pagar sense molts problemes, quinze anys son molts i no saps com et pots trobar, sobretot havíem de mirar quina feina podria trobar amb un nen per que estudiar ja se li havia acabat.

Jo també, ja em feia a la idea, la meua mare no em deia gairebé res, no li semblava bé però ho respectava i em va ajudar també.

dimecres, 2 de juny de 2010

Historia d'Anakin XVII


A més ara ens venia lo pitjor, varem quedar que li diria al seu mossèn en secret de confessió i li demanaria si ens podia casar d'amagats era la manera de que els seus pares, tot i que la farien grossa ens perdonarien la vida.

-Peró que heu fet (aqui he retallat tres quarts d'hora de sermò totalment innecessari)
-Ja ho sé pare, però ara no podem fer enrere, em de buscar solucions
-Esteu segurs del que voleu fer
-I que fem si no?
-A mi no em sembla bé que us caseu d'amagat penso que li podries explicar als teus pares, evidentment s'ho agafaran molt malament, tenen motius però deixa'ls que organitzin els la boda.
-No, de cap manera, em mataran,no vull que s'assabentin fins l'últim moment
-Esta bé, si això es el que voleu, veniu qualsevol dia amb dos amics per donar testimoni


Tres dies mes tard ho sabien els seus pares, li van fotre un bulla descomunal, per sort jo em vaig escapar però s'ens posaven les coses molt magres, per sort veient que ens volíem casar i que ho estaven preparant tot ens vam poder salvar una mica.

Després mossèn Grifoll li va dir que li sabia molt de greu però que no es podia callar que ho havia fet pel nostre bé i que li havia fet prometre al seu pare que no s'enfadaria massa, o al menys així ho pensava ell, la qüestió es que aquí ningú respecta la seva paraula i, teníem un altre problema al damunt, la Maria començava a estar deprimida, plorava per qualsevol cosa i sobretot li feia por pensar com acabaria tot.