Al dia següent després de dinar vaig anar a casa de la Maria a parlar amb ella, quan vaig tocar al timbre va sortir el seu germà:
-Tio, que vas fer ahir?
-Res, tu juro no vaig fer res
-Que no em vas explicar ahir?
-Res, per que ho dius? Que t'ha dit ella?
-No he parlat amb ella
-Dons, a vore si vol parlar a mi i ho aclarim tot
-No podem parlar amb ella, esta a l'hospital
-QUE LI HA PASAT????
-Ahir va intentar suïcidar-se, es va menjar un munt de pastilles i esta molt xunga
-QUEEEE!!!!
-Per això t'ho pregunto un altre cop: Que va passar realment???
-Et . . . . juro . . . . que no . . . . . va passar res, ja saps que esta molt fotuda últimament
-Esta bé, et crec, porta molts dies fotuda i potser veure't amb una altre ha sigut la gota que omplert el got però no s'ha mort de miracle, diuen els metges que s'ha salvat per que va prendre una capsa de tranquil·litzants i una altre d'antidepressius que son estimulants llavore'ns unes van contrarestar l'efecte de les altres però està a la UCI
-Es pot anar a veure-la
-Millor que el meu pare no et vegi per l'hospital fins que no ho aclarís tot
-La vull veure
-Ja i mon pare et voldrà matar
-Tinc dret, molt aviat serà la meua dona
-Queeeee??, No hi haurà boda la Maria Cinta quan surti de l'hospital anirà una temporada a un psiquiàtric a Reus
-Fins quan??
-Fins que els metges considerin que esta curada . . . que no tornara a intentar suïcidar-se
-I que passarà amb el nen?
-Quin nen? L'ha perdut, el nen no ho ha pogut resistir
Aquelles paraules van entrar al meu cap i, com si fos eco van començar a sonar i sonar fins avui dia encara continuu escoltant-les, vaig intentar inútilment acomiadar-me sense començar a plorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada