dissabte, 28 d’agost de 2010

Historia d'Anakin XXXI


Al dia següent els companys es van sorprendre que em dutxés i marxés ràpid em comptes de quedar-me amb ells, però tenia coses mes importants.

Em vaig posar la roba més elegant que duia, tenint en compte que anava a treballar era més bé normaleta, vaig arribar a la cafeteria cinc minuts abans de l'hora acordada, però ella ja hi era, estava asseguda a una taula en un racó.

Estava una mica mes prima del que jo recordava i portava el cabell curt, bé no gaire curt però em va sobtar perquè jo la recordava amb una llarga melena que quasi bé li arribava al cul. Anava vestida força elegant però sense passar-s'hi per un dia normal com si hagués mesurat cada peça, uns pantalons blancs i un brusa amb volants.

-Hola, que tal?
-Bé, i tu?

Em va demanar per la Maria Cinta, li vaig dir que ja no estàvem junts però no li vaig voler explicar detalls.

-Una llàstima fèieu bona parella

Ella em va explicar que s'havia casat amb el noi de Manresa que va conèixer al poble, havia vingut per motius de treball, ella es va enamorar i es anar a viure amb ell a Manresa. Em va explicar que es trobava molt sola, degut a que ell sempre treballava fora i només venia els caps de setmana.

-Per això me he alegrat tant amb la teua trucada, aquí només conec els meus sogres i la meua cunyada, et pots imaginar
-No teniu fills?
-No, encara no hi ha hagut sort
-Ja, es que un fill et faria molta companyia, de totes maneres, això tu ja ho sabies quan et vas casar amb ell
-Però se m'està fent molt dur, a més tenia l'esperança que es busques una altre feia amb la que pogués estar amb mi més temps
-I per que no ho fa?
-Per que no vol, suposo que quan tinguem un nen, potser ho pensa d'un altre manera

Vam continuar xarrant de tot una mica fins que se'ns va fer tard

-Ostres! Es l'hora d'anar a sopar, m'hauré de marxar
-Dons si vols, quedem un altre dia
-Quan vulguis
-Demà
-Millor demà passat
-Quan vulguis, jo no tinc res a fer
-Dons passat demà al mateix lloc i a la mateixa hora


Vaig arribar una mica tard a sopar, la mestressa de la fonda em va fotre la bronca

-Vinga va, ja em pensava que se'm quedaria aquí el sopar, si et despistes una mica més te'l trobaràs fred
-Ho sento però m'han entretingut

I es que, ja era com si fons la nostra avia que ens cuidava. M'ho havia passat d'allò mes bé parlant amb la Remei per això vaig decidir que dijous diria que no em preparessin el sopar.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Historia d'Anakin XXX


Jo, mai oblidaré aquella nit, en canvi, va semblar que a ella no li agradés perquè al cap de setmana següent no va voler quedar amb mi.

-Ho sento però he quedat amb unes amigues anar a sopar i després aniré amb elles on vulguin.
-Al menys podem veure'ns el diumenge per dinar
-No puc, tenim dinar familiar, amb uns cosins

Jo no podia deixar de somiar amb estar amb ella i ella tenia plans millors. Només vaig treure un cosa bona aquell cap de setmana, el diumenge fent el vermut amb uns amics, em van dir:

-Dons a Manresa se'n va anar a viure la Remei, quan es va casar
-Ah siii, no sabia res d'ella feia anys
-Per que es va casar amb un noi de Manresa i se'n va anar a viure allà
-Ostres, dóna'm el seu numero que potser igual li truco
-Tio que esta casada
-Xec, només vull parlar amb ella, abans érem molt amics

Efectivament, vam ésser molt amics, de fet vam sortir junts però aleshores jo pensava que era massa jove per anar amb noies tot i això vam tenir ... una bona amistat, per això em feia gracia veure-la i parlar després de tant de temps.

La següent setmana va ésser igual, després d'estar tota la setmana desitjant veure la Caty, a ella no li venia bé quedar amb mi, vaig agafar l'indirecta, era evident que amb mi, no volia res més que una trobada casual amb una mica d'allò que diuen que es pecat. Així era ella i no aconseguiria res més.

Així dilluns següent vaig trucar a la Remei:

-Digui'm?
-Remei?
-Si, soc jo, amb qui parlo?
-Soc l'Anakin, no sé si te'n recordes de mi, ens coneixem de petits del poble
-Es clar que me'n recordo de tu! I això? Com es que em truques?
-Es que, el Joan em va donar el teu número, estic treballant a Manresa i et trucava per si volies quedar una tarde i recordar vells temps
-I tant!, podem quedar quan vulguis
-Demà et va bé?
-Si, on vols quedar?
-No sé, no conec gaire Manresa
-Mira, coneixes el passeig Pere III
-Si,
-Hi ha una cafeteria que es diu Alpina, allà ens vorem, a quina hora vindràs?
-Set i mitja et va bé?

dimecres, 18 d’agost de 2010

Historia d'Anakin XXIX


Després vam anar de festa, vam beure, vam ballar i després quan van tancar, vam anar a passejar una mica per Salou xarrant de tot una mica, m'encantava parlar amb ella era com un bàlsam per meva anima afligida, tot passejant ens vam ficar a la platja i vam seure a la vora del mar mirant les ones. Llavors va dir:

-Anem al aigua?
-Que dius! Si no portem tovallola ni banyador
-No siguis ruc

I en un moment es va quedar en pilotes i se'n va anar a l'aigua, jo em vaig quedar a la sorra amb cara d'idiota, després de veure el seu preciós cos que a la llum de la lluna encara es veia més maca. No havia lluna plena però feia pocs dies que minvava es veia al horitzó de fons i feia que semblés una sirena nadant cap a la lluna.

Jo me la mirava pensant: “Com puc ser tan beneit?” Quedar-me aquí com un brètol en comptes d'estar amb ella.

De sobte va canviar de direcció i es va tornar, com si la sirena m'hagués escoltat el pensament, va sortir de l'aigua i se'n va posar davant amb el braços en forma de gerra i va dir:

-No penses venir?
-Em fa tall
-Per què?
-I si ens veu algú?
-Que?, Ui quina vergonya m'han vist en pilotes . . . Es més, mira cap allà, veus aquells dos com no es tallen res, et penses que no s'han adonat que els podem veure?

Una mica més cap allà hi havia una parella, darrera d'una barca però clar, per a que no els veiessin des del passeig, nosaltres estàvem al altre costat, al costat fosc i els veiem perfectament , ells a lo seu estaven fent l'amor, que collons! Estaven cardant com si el món s'hagués d'acabar al sortir el sol.

-Esta bé, m'has convençut
-Son les quatre de la matinada, a que et penses que tothom ve a la platja a aquesta hora

Mentre em treia la roba me la mirava, de fet no podia treure-li els ulls del damunt. M'encantava com li quedava el bronzejat amb la lluna, de sobte em vaig fitxar en els seus pits no tenien cap marca, llavors vaig buscar al seu cul al canvi de color propi del banyador, però tot el seu cos lluïa el mateix moreno.
-Sempre prens el sol nua?
-I tant. Vaig a la platja nudista des que vaig deixar d'anar amb els meus pares, m'agrada anar morena tota jo i no com tu a bocins
-Vinga va, anem a l'aigua

La veritat es que em va encantar, nadar nu es molt millor i si ho fas acompanyat d'una sirena com feia jo: La sensació es meravellosa.

Vam nedar, ens vam abraçar, vam començar a fer-nos petons, a fotre'ns mà aleshores em va tombar a la vora, just on arribaven les ones. Arrebossats de sorra i mig a l'aigua em va cavalcar, jo la veia amb la lluna de fons, era, una sirena que havia sortit de l'aigua per fer l'amor amb mi.

Després ens vam quedar una estona estirats a la sorra fins que una ona més forta ens va arribar fins el cap i vam decidir que ja era hora de marxar, el sol es començava a deixar-se veure i això volia dir que l'hora de marxar però el record d'aquella nit m'ha quedat per sempre, se'ns dubte va ser una de les millors nits de ma vida.


Aquella nit em vaig adonar de que les millors coses d'aquesta viva ens les perdem per perjudicis i per pensar massa quan el que s'ha de fer es gaudir de la vida, aquella nit me'n vaig adonar que l'important era viure el moment i gaudir de la vida.

Per que el dia de demà, l'únic que no et pot prendre ningú son els records passats, les experiències viscudes, per tot això. Vaig decidir no tornar a tenir remordiments d'allò que ja esta fet.

dijous, 12 d’agost de 2010

Historia d'Anakin XXVIII


Al cap de setmana següent vaig anar a casa, però no va ésser una bona idea, tothom que veia em preguntava que li havia passat a la Maria Cinta i quins motius podia tenir una noia jove per voler-se treure la vida.

Penso que no cal dir que ni jo ni la seua família havíem explicat a ningú res de l'embaras ni dels motius que l'havien portat a fer allò, als pobles no pots explicar això a ningú si no, al dia següent ho sap tothom i la Maria i jo estaríem etiquetats per tota la eternitat. Dic bé, potser un dia parlaran de mon net i diran:

-”Siii, ja se qui em dius, que son avi va enganyar a la Maria Cinta i ella es va intentar suïcidar”

Calia guardar el secret tot i que, totes les xafarderes del poble estaven a la güai intentant aclarir que passava.

El dissabte vaig quedar amb la Caty, li volia agrair el que havia fet per mi i la vaig convidar a sopar, vam anar a Cambrils, no volia arriscar-me que ningú ens veies amb ella mentre l'altre encara era al manicomi, la vaig portar a prop del port, m'havien recomanat un lloc i aquell era el millor dia per provar-lo.

El lloc era molt maco, tot decorat del mar, xarxes penjaven per la paret i l'envoltaven tota mena d'estris dels pescadors, veient que érem parella ens van seure a una taula força apartada i ens van donar la carta.

-Demanem un arròs amb llamàntol??
-Jo no, demana'l per a tu si vols.
-Posa mínim dues persones, que voldràs demanar tu?
-Un entrecot
-Peró dona, has vist el lloc? Com vols demanar un entrecot?
-Que vols dir? Que no tindran?
-Es clar que en tindran però lo seu es demanar peix
-Per que?
-Per que estem al barri marítim
-i?
-Que lo normal es demanar peix o marisc
-Dons jo no soc normal, i avui em ve de gust un entrecot al roquefort
-M'ho haguessis dit abans i hauríem anat a un altre lloc
-Vols que marxem?
-No, tampoc no es això dona,

Va venir el cambrer i li va demanar el entrecot al roquefort, el cambrer va posar cara de sorpresa però evidentment, no va posar cap impediment, així ella es va menjar el seu entrecot congelat mentre jo assaboria una mariscada que no cabia al plat i no es que no li agrades el marisc es que així era ella, el que li agradava era portar la contraria i fer-se notar.

Per això anava sempre tan sexi, tan provocativa, no cal dir que estava per sucar-hi pa però a més quasi bé sempre anava amb minifaldilla, ensenyant el melic i un bon escot deixava intuir com eren els seus pits, pel que us estic dient, li encantava entrar al restaurant i notar que tots els homes la miraven amb “pensaments impurs” mentre les dones intentaven inútilment fulminar-la amb la mirada.

divendres, 6 d’agost de 2010

Historia d'Ankin XXVII


Diumenge vam quedar per dinar en plan dobles parelles, jo amb la Caty i el Fènix anava amb una noia que deia Natàlia, una noia cubana molt bufona amb la que va començar a sortir feia poc, abans, quan ens vam conèixer estava boig per una tal Penèlope però això era aigua passada i ara havia “ressorgit” amb la Natàlia quan l'afer Penèlope es va acabar, però això es la seua historia, potser qualsevol dia l’explico, la historia s'ho mereix.


Vam anar a un restaurant de tapes, “El paraiso” un lloc molt famós, potser massa pel meu gust, no ho dic perquè estigués malament, però estava ple a vessar i, no m'agrada tan de bullici, en fi, vam dinar i vam estar xarrant de tot una mica.

Era el primer cop que anava amb ella en aquest pla, no sé, desprès de lo que havia passat el dissabte potser era lo seu, Fènix havia deixa't penjada a la Natàlia per estar amb mi, que menys que convidar-los a dinar.

Després de dinar vam anar a la fira que havien posat a prop, vam riure tots plegats i jo me'n vaig oblidar per una estona de la Maria, era el primer cop que estàvem així “de bon rollo”, fins ara com qui diu només haviem quedat per cardar.

Sempre m'ho passava d'allò més bé quan estava amb la Caty, potser havia sigut el destí el que volia que passes tot el que ha passat i acabes amb ella, em trobava molt a gust amb ella, era una noia agradable, se la veia de bona família, prou educada però que feia el que volia, suposo que després d'una noia que sempre et diu “Com tu vulguis, amor” t'agrada estar amb algú amb personalitat. Sempre anava vestida molt sexi de la manera que mai deixareu sortir a vostre filla de casa però a ella no l'importava gens el que pensessin d'ella.

No ho sé però ara no volia fer plans a llarg termini em conformava en pensar que fer demà i amb ella estava força bé.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Raul



Avui els madridistes s'han aixecat amb una bona noticia, o no? Jo, personalment quan un jugador del Barça deixa el club m'alegra que li vagi força bé.

Raul, ha fet dos gols i a més a guanyat un títol, cosa que fa anys no feia, a més s'ha convertit en només set dies en l'heroi del seu equip, va camí d'ésser el Robben d'aquest any.

La veritat es que el noi ha fet lo millor que podia fer, al Madrid hauria estat assegut a la banqueta mentre els seus detractors deien que s'havia de jubilar, dons ara ha demostrat que encara pot jugar, us imagineu un Schalke 04 eliminant al Madrid a la champions gracies a un de Raul?, Per què no? Ja ho va fer Morientes amb el Monaco.

Mentrestant Casillas es queda com a primer capità després de la marxa de Guti i Raul d'un Madrid sense personalitat on només hi haurà un protagonista: Mourinho, famós entre altres coses per guanyar la champions amb el Inter sense cap jugador italià al camp.

Bé, queda un altre protagonista: Cristiano Ronaldo, que ja veurem com ens porta amb Mourinho, de fet ja es van dir de tot allà a Anglaterra.

De totes maneres vull felicitar a aquest jugador, que he de reconèixer ha sigut dels millors de la nostra lliga però que sempre ha estat massa jutjat, tant de bo li vagi molt bé d'ara endavant.