dissabte, 2 d’octubre de 2010

Historia d'Anakin XXXVII

Dimecres vaig quedar amb la Remei tenia ganes de explicar-li tota la historia de la Maria Cinta a algú i ella em va semblar la persona adequada, vam quedar a una terrassa d'un bar una mica apartat, allà vam seure i varem estar tota la tarde explicant-li tota la historia.

-¡OSTRES! Deu ser molt fotut
-Home, em fa més llàstima ella
-Ella ho ha passat fatal però tu també ho deus haver passat malament
-Dons si, lo pitjor es que no sé com sentir-me
-Com?
-No sé si ha sigut culpa meua o no ho he pogut evitar
-Home, podies haver-ho evitat però ets una víctima tu també
-Gracies, fas que em sentí millor

Se'ns havia fet tard amb tanta xarrameca així que li vaig dir de anar a sopar, em va portar a un restaurant a les afores on feien carn a la brasa; jo em vaig demanar xai i ella una llonganissa.

-Dona, si volies menjar llonganissa m'ho podies haver dit
-No et patisques que tinc lloc per una altre més

A pesar de la gracia se la veia molt pensativa es notava que havia al·lucinat amb l'historia, tot i que la Maria Cinta no li havia caigut mai bé, coses de dones no li agradava que estigués amb mi, li feia molta llàstima. Però no podia evitar sentir empatia cap a ella, al cap i a la fi durant molt de temps li havia sentit enveja i amb molt de gust s'hauria canviat per ella però ara se'n penedia de haver-ho pensat.

-Que penses?
-Com ens hauria anat si m'haguessis escollit a mi
-Possiblement series tu la que s'hauria passat un parell de mesos al manicomi
-O potser estaríem feliçment casats i amb un fill
-Això no es pot sàpiguer mai

Llavore'ns li vaig agafar la mà fent-li una carícia

-Això ho dius perquè penses que te'n vas equivocar amb el Miquel
-No, no t'equivoquis jo me l'estimo però no suporto viure tota sola
-I per què no li dius? Potser si anéssiu a viure al poble no et trobaries tant sola
-Ja li he dit i no vol
-Dons vaja

Sortint del restaurant vam començar a abraçar-nos i fer-nos petons, la conversa ens havia posat una mica tendres a tots dos, ens vam escalfar i vam agafar el cotxe per anar a un descampat on, diguem que es va menjar una altre llonganissa.

Després de deixar-la a casa, vaig tornar a la pensió pensatiu, suposo que no es pot demanar més tenia un parell per mi a més de la Caty que no passava un mes sense en recordar-se de mi, es pot demanar més? Penso que no.

Sortir amb una noia té coses bones però també en té de dolentes, has d'aguantar moltes tonteries que tenen les noies, coses que té la convivència diària, jo sentia que ara tenia tot lo bo de les noies però sense res dolent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada