I va començar a llepar-me la orella i el coll, allò em va acabar de posar a 100 i ja no em vaig poder oposar, vam estar a Salou una estona més als reservats de la discoteca que hi érem i després vam agafar el cotxe.
Vam parar al mateix descampat i no us explicaré que vam fer perquè no m’agrada repetir-me.
Al dia següent em volia morir, com podia haver caigut un altre cop al mateix parany?, de segur que no podria mirar a la cara la Maria Cinta però lo pitjor es que no podia parar de pensar en la Caty.
La següent setmana va esser un infern, no podia mirar a la Maria Cinta a la cara, no tenia ganes d’estar amb ella, no sabia que fer, ella també es preocupava:
-Que et passa? Te fet res?
-No tranquil•la, no ets tu, sóc jo
-Però digues, potser et puc ajudar.
Ai, si ella sàpigues la veritat, segur que em penjava de dalt del campanar.
Però cada dia estava més convençut que no era la dona de la meva vida i que ho havíem de deixar, però no sabia com fer-ho, que dir-li, ella no s’ho mereixia, s’ho agafaria molt malament.
He arribat aquí rebotant de seguidor en seguidor d'alguns blocs que llegeixo. No m'agradaria esgarriar-li aquesta semi-intimitat que manté amb la blogosfera, però l'informo que me té molt intrigat amb el desenllaç de tot plegat. I vull compartir amb vosté que l'entenc perfectament.
ResponElimina