Historia d'Anakin XXXV

Dijous, quan anava a dinar a la pensió la mestressa em va dir que havien demanat per mi, així que vaig trucar al numero de telefon que havien deixat.

-Bon dia, m'han dit que demani pel doctor Pruna
-Ara li passo
. . . . ..
-Si, mani'm
-Miri, soc l'Anakin m'han dit que ha demanat per mi
-Si, soc el doctor de la Maria Cinta, m'ha demanat que volia veure't, que podria venir?
-I tant, dissabte al matí soc allà.

Em vaig quedar trasbalsat, la Maria Cinta volia veure'm?, No diré que m'havia oblidat d'ella, però ni m'havia plantejat tornar-hi, jo ja no era el mateix i ella segur que tampoc. Com seria una relació amb la Maria amb tot el que havia passat? Penso que gens bé, ara que per un altre banda, si ella volia tornar amb mi, no li podia dir que no. Que fer?

Aquella tarde havia quedat amb la Remei però no a casa seva, vam quedar a la terrassa d'un bar, necessitava consell i li vaig acabar d'explicar tot.

-Home, no la pots deixar penjada, si ella ho vol, haureu de tornar, li deus
-Però, després de tot el que ha passat, penses que podem tornar a començar i oblidar tot el que ha passat.
-Serà molt difícil però ho heu de provar
-Ja, però ara no em veig cassat amb la Maria cinta
-Sigues positiu
-Potser tens raó


Dissabte vaig repetir l’operació, em vaig quedar a dormir a casa del Josep, però me'n vaig portar el meu cotxe per anar-hi sol. Vaig tornar a entrar per aquella porta tan gran de ferro i la vaig esperar.

Al cap d'una estona va entrar la Maria Cinta, tenia molta millor pinta, encara duia el cabell curt però no tant i li havien fet un pentinat, encara anava amb la mateixa bata però tenia millor cara, el color li havia tornat i anava amb un posat més alegre, encara que la seua mirada reflexava menyspreu.

Em vaig aixecar per donar-li dos petons però ni se'm va acostar, va seure a una cadira a l’altre cantó de la taula sense pràcticament, mirar-me a la cara.

-Hola
-Com et trobes?
-No puc dir que bé, per si no t'has fixat estic tancada a un manicomi
-Ho sento molt, a mi em sap molt de greu
-A vore, que era el que em volies dir l'últim cop que vas venir?

Em vaig quedar parat, no m'esperava aquesta pregunta que, per un altre banda era molt lògica.

-Que jo no vaig fer res, va ésser la Caty que em va dir que volia parlar amb mi, quan vam entrar em va fer el petó a la boca i jo no vaig saber que fer
-Això es tot?
-Que més vols?
-Home, has tingut temps de pensar una excusa molt millor
-T'he dit la veritat
-Dons no m'ho crec
-Que he de fer per a què em perdonis?
-Res, no t'ho perdonaré mai
-T'estimo i m'agradaria tornar amb tu, però per això em de tornar a començar de zero
-I a la Caty també te l'estimes?
-Oblidat de la Caty
-Que passa? Ha passat de tu? Hi han altres?

Això, em va tocar una mica la moral, no tant perquè era ella la que havia dit que volia fer les paus i no estava posant res per la seua part sinó per què havia ficat el dit a la nafra i era un tema que no trobava còmode parlant-lo amb la Maria Cinta i sembla que se'n va adonar.

-T'ho has passat bé mentre la teua promesa estava al manicomi?

Ostres! Dit així sonava molt dolent, feia temps que no pensava en la boda ni en la Maria Cinta com la meua promesa però que ho digués ella em va alegrar el cor, com si aquestos dos mesos haguessin sigut un malson i ara hagués despertat de sobte.

-Encara et vols casar amb mi?
-ES CLAR QUE NO! Es més, no et vull tornar a veure mai més
-No vols que tornem a començar?, no vols tornar-ho a provar?
-Es clar que no, t'odio i mai a la vida trobaràs una noia que t'estimi que jo t'estimava però ara et desitjo lo pitjor
-Llavore'ns, per què has dit que volies veure'm?
-Perquè si no ho feia el metge no em donava l'alta
-COM?
-Després de l'últim dia que vas venir i el que va passar, el metge no em volia donar l’alta sense veure com reaccionava amb tu davant
-O sigui? Que només soc una prova i no vols provar de tornar amb mi?
-Mai a la vida pensaria tornar amb tu, es més espero no haver de tornar-te a veure mai més, tant de bo haguessis dit que no, i m'hauria estalviat haver de parlar amb tu

Això em va deixar parat, jo havia vingut molt content pensant fer les paus, sabia que hauria de demanar perdó inclús que em tocaria fer “penitencia”, però no m'esperava tant d'odi i tant menyspreu.

-Si ho hagués sabut, no hauria vingut, no m'esperava que volguessis tornar amb mi, de moment, però esperava el teu perdó i un “ja vorem amb els temps”
-No et perdonaré mai, no et vull tornar a veure
-D'acord, però vull que sàpigues que si mai necessites res, m'ho pots demanar
-Moltes gracies, però mai a la vida et demanaria res, ja et vaig demanar que no em deixessis i mira com estic ara.

Vaig estar a punt de dir-li que de tot això tenia ella la culpa per no deixar-me escoltar però em vaig reprimir, total no guanyaria res.

-Que et vagi bé, et desitjo lo millor
-El sentiment no es mutu, adéu-siau, espero que fins mai

Vaig sortir trist, reconec que una part de mi s'havia il·lusionat pensant tornar amb la Maria encara que amb el cap sabia que era impossible tornar enrere, però m'hagués agradat quedar amb ella com bons amics, al cap i la fi havíem estat un munt de temps junts.